Jo era a Brussel.les

Uns amics que s'estaven a casa i jo sortirem al carrer amb direcció a la Gare du Nord a les deu en punt del matí.

No havíem fet ni cent metres quan veiérem la primera estelada. I després una altra. I més enllà una altra. Enfilàrem Boulevard Anspach primer i Emile Jacqmain després fins a la cruïlla amb Boulevard d'Anvers on ens creuarem amb els primers autobusos plens de catalans. En arribar a la Gare du Nord, a dos quarts d'onze, no eren molts encara, però la gent anava fent cap. I no només catalans! També se'ns van ajuntar bascos, flamencs i venecians entre d'altres. Fins i tot la meteorologia, sempre tan adversa a Brussel·les, havia decidit posar-se del nostre costat i el sol començava a treure el nas.

Quan finalment es va donar el tret de sortida a la manifestació ja no s'hi cabia. Érem molts. Quants? Impossible de dir i aquest serà el cavall de batalla d'uns i altres ara que tot s'ha acabat. Siguem honests: a les manifestacions no s'agafa tiquet com a la peixateria així que ningú no ho pot dir del cert. Però érem molts.

I no es tractava de gent que havia agafat el metro durant vint minuts per anar fins a la Plaça Sant Jaume o fins a la Delegació del Govern. No. Era gent que havia agafat les maletes, els nens, els avis i el gos, havien pujat a l'avió a les sis del matí o havien passat la nit a l'autobús o a la furgoneta per ésser aquí, a Brussel·les, de bon matí i manifestar-se per allò que creuen. Per cada un que hi era és ben segur que n'hi ha almenys un altre que hauria volgut ésser-hi i no ha pogut. Així que, si més no moralment, érem molts més de deu mil.

Caminarem, pacíficament i civilitzada (com no pot ésser d'una altra manera), durant prop de dues hores, contents de tenir una ocasió per cridar ben fort i sense complexos el que sentim i el que volem. Des de les balconades la gent ens saludava i ens animava, i els nens ens ensenyaven amb orgull les seves samarretes del Barça. Ni tan sols la provocació gratuïta i innecessària d'un "senyor" que va penjar una bandera espanyola de la seva finestra va aconseguir espatllar-nos la festa. Però, em pregunto, de veritat li calia fer-ho?

Un cop tot va haver acabat, tots tornàrem a casa o als hotels amb la sensació de la feina ben feta. Teníem un projecte i l'havíem portat a bon port: podíem estar satisfets. Durant tota la tarda i bona part del diumenge, passejant per Brussel·les, encara es veien estelades per aquí i per allà i cada una d'elles ens provocava un somriure: aquests són dels nostres!

Avui és dilluns, sóc a la feina i, de tant en tant, faig un cop d'ull als diaris digitals esperant reaccions.

No comentaris de la gent (que n'hi ha hagut molts i variats), sinó reaccions a nivell polític. Estic esperant en va?

No puc creure que el menyspreu i la manca de respecte que quotidianament ens mostren gent com José Montilla, Mariano Rajoy o José Luis Rodríguez Zapatero arribi fins a l'extrem de ni tan sols prendre nota del que ha passat. I on són les valoracions d'Artur Mas, Josep Lluís Carod-Rovira, Josep Antoni Duran i Lleida o Joan Puigcercós? Senyors, se'ls hauria de caure la cara de vergonya!

L'anomenada "societat civil", és a dir, la gent, ha hagut d'arromangar-se i posar-se a fer el que vostès haurien de fer i no fan. Mobilitzar a la gent en favor de la independència de Catalunya hauria d'esser la principal tasca dels dirigents de CDC, UDC i ERC i, no només no ho fan, sinó que a més quan ens hi posem els altres ni tan sols no ens donen un suport obert, decidit i sense fissures.

Val més que prenguin bona nota del que ha passat aquest cap de setmana a Brussel·les o, ben aviat, la gent se n'adonarà que s'espavilen millor sense vostès, I aleshores, què?

Font: La Vanguardia